browser icon
You are using an insecure version of your web browser. Please update your browser!
Using an outdated browser makes your computer unsafe. For a safer, faster, more enjoyable user experience, please update your browser today or try a newer browser.

Bacteri Wolbachia

Hem de saber que no existeix una vacuna contra el virus del Dengue ni tractaments mèdics eficaços per eliminar els efectes de la malaltia. En principi, l’única manera de combatre aquest mal és la prevenció mitjançant l’eliminació de llocs que faciliten la reproducció del vector i conseqüentment la del virus. Per lo tant, podem dir que el control del Dengue és molt limitat.

La utilització d’insecticides  com un mitjà de control de la malaltia pot considerar-se en part eficaç, però aquest presenta certs desavantatges ja que es un recurs car, insostenible i el més important, ambientalment indesitjable. El fet de que el vector es desenvolupe en zones urbanes amb alta densitat de població, dificulta aquesta tasca. A més a més si el vector s’exposa de manera continuada als insecticides , aquest desenvolupa resistència. Doncs l’única eixida seria utilitzar altres insecticides més nocius que resultarien perillosos per a la població del voltant.

Com hem dit, en la actualitat no hi ha cap tractament o vacuna disponible per combatre el virus per lo que el control del vector segueix sent la ferramenta de intervenció primària. Recents investigacions han descobert una forma innovadora per poder controlar la propagació del Dengue. Es tracta d’una estratègia genètica que disminueix o bloqueja la transmissió de patògens a través de mosquits, reduint la creixent carrega de malalties transmeses per vectors.

El paper principal per controlar aquest virus pertany  al bacteri Wolbachia. Aquest presenta un enfocament més benigne en l’àmbit ambiental en comparació amb els insecticides i a més a més proporciona millors resultats.

Cèl·lula d'insecte infectada per Wolbachia

Fig. Cèl·lula d’insecte infectada pel bacteri Wolbachia

Es d’importància mencionar que el vector A.aegypti no s’infecta de forma natural pel bacteri Wolbachia. La infecció es du a terme in vitro. Les tècniques de transfecció comunament emprades utilitzen la microinjecció per transferir el bacteri al citoplasma del embrió.  La eficàcia de transfecció pot estar a fectada per la variació de la quantitat de Wolbachia i dels tipus de tampó utilitzats homogeneïtzació del embrió.

Aquest bacteri es de tipus Gram-negatiu i endosimbiòtic. Es transmet per via materna y indueix una anomalia reproductiva coneguda com la incompatibilitat citoplasmàtica que resulta en la mort embrionària primerenca quan un Wolbachia mascle infectat s’ha reproduït amb una femella que no està infectada o que alberga un diferent tipus de Wolbachia. D’altra banda, com els homes no infectats poden aparellar-se amb èxit amb les femelles infectades, qualsevol gen que estigi present en Wolbachia pot propagar-se ràpidament per la població.

nrg1870-i2

Als laboratoris es van realitzar diferents experiments per poder veure que diferencies es poden trobar entre els vectors que presenten al bacteri Wolbachia i aquells que no estableixen simbiosi amb aquest.

Podem distingir diferents treballs que es van desenvolupar in vitro:

En el primer cas es va veure l’efecte que produïa la dinàmica del virus DENV dintre del vector, tant en la soca de tipus salvatge (Waco) com en la transfectada (WB1). El número de copies del genoma del virus va ser significativament menor en la soca transfectada que en la soca salvatge. En aquesta imatge podem veure la inhibició de la infecció per Dengue en el intestí mitja del vector per Wolbachia.

primera

El segon cas estava enfocat per determinar si el potencial del vector per transmetre el virus es inhibit pel bacteri comparant els nivells de partícules de virus alliberades durant l’alimentació de la soca salvatge i la transfectada. Després d’haver sigut infectat els vectors (14 dies avanç) alimentar-los amb sang que contenia el virus, els mosquits es van alimentar d’una solució artificial durant 90 min. A continuació mitjançant un assaig en placa es va observar que la tassa de infecció de la soca salvatge es significativament major que la soca transfectada.

segona

En tercer lloc es va estudiar  a la distribució que Wolbachia ocupa en el vector. Els estudis es van centrar en l’intestí mitja, les glàndules salivals y els ovaris. La inhibició viral que du a terme aquest bacteri està relacionada amb la distribució d’aquest en els teixits, la densitat y la freqüència de la infecció en les soques transfectades. En la imatge podem veure la distribució del bacteri en una soca transfectada.

tercera

Ja per últim, un altre estudi ha permès descobrir que la flora microbiana en el vector podria tenir influencia en la resposta anti-dengue per enfortir el sistema immunològic basal dels mosquits. Així mateix també es va estudiar l’augment de la longevitat del vector amb la presencia del bacteri. Les femelles transfectades amb Wolbachia van viure significativament més temps que les femelles salvatges. Aquest resultat provoca que la supervivència es vega afavorida. Es va demostrar que aquest augment esta associat específicament amb el DENV-2, es a dir, amb la presencia del virus en el vector.

4

En resumen, sols dir que s’ha demostrat un efecte inhibidor de Wolbachia respecte al DENV en el vector A. Aegipty. Aquesta inhibició redueix notablement el potencial de transmissió del virus. Tan mateix aquesta  esta relacionada amb la immunitat produïda per Wolbachia. Per lo tant els científics han demostrat que el bacteri pot ser utilitzat no sols com un conductor transgén sinó també com un efector per suprimir la infecció del virus en el vector. En conclusió es pot afirmar que el bacteri Wolbachia avui en dia és la principal estratègia de control del virus del Dengue.

Vos deixem un vídeo resum sobre les innovadores investigacions que s’estan duguent a terme amb el bacteri Wolbachia i el seu efecte sobre les poblacions de A.aegipty per poder combatre el virus del Dengue.

http://www.youtube.com/watch?v=pZvpUxy6A-A


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 15 11 ?

Prevenció

Prevenció:

No existeix una vacuna disponible contra el dengue, per això s´ha de previndre de
les següents maneres:
– Evitar trobar-se al carrer en hores de màxima densitat de mosquits, això és prompte de matins i als capvespres.
– Utilitzar samarretes de manega llarga i pantalons llargs, de color clars ja que el Aedes fuig naturalment d’ elements que reflecteixen la llum del sol.
– Utilitzar mosquiteres al llits.
– Utilitzar repel·lent contra insectes, la quantitat suficient per cobrir la pell i roba exposada.

Com hem dit abans no existeix un tractament antiviral específic, soles es tracten  els símptomes i es fa un seguiment estricte del pacient.

On es cria?
Es cria en tota classe de recipients en els que es pot acumular aigua neta perexemple: Galledes, barrils, tambors, flascons, florers, olles… Es necessari mantenir tancats aquests recipients, o abocar l´aigua per a que les larves no puguin viure.

També es necessari que els exteriors de les cases es troben nets, sense acumulacions d´aigua que puguin ser creades per safareigs, tancs, pneumàtics vells, ampolles, llaunes, cisternes, portatestos i determinades plantes carnoses. Per a eliminar les larves es pot introduir als depòsits d´aigua de consum larvicides líquids, granulats o en pols, sempre segons la indicació tècnica.

Es a dir, cuidant la neteja en general, embutxacant els residus i destruint les ferralles, no te perquè haver cap problema amb la cria de les larves. Per això és precís:

-Mantenir un control del mosquit i dels seus vivers: en aquelles localitats on existeix escassetat d´aigua, les autoritats deuen proporcionar informació de com emmagatzemar aigua sense perill: recipients ben tancats sense forats per on pugi introduir-se el mosquit.
-La detecció ràpida y primerenca del casos mitjançant l´observació de síndromes febrils inespecífics.
– Es deu aïllar als pacients malalts de dengue mentre es troben febrils: les autoritats pertinents deuen informar a la població sobre la importància de que els malalts de dengue estiguin aïllats, ja que si son picats per un mosquit mentre es troben febrils poden propagar la malaltia. És importat utilitzar barreres com teles mosquiteres.

– És important insistir en que l’ús de repel·lent (sobretot sobre els xiquets) deu ser mínim i soles quan la barrera mecànica no sigui possible.

Hem parlat del control ambiental de l’habitatge, però són molt importants les mesures que es poden realitzar de forma comunitària i els canvis socials que es poden fer per controlar millor la malaltia. En les àrees on hi ha mosquits se deuen tindre mosquiteres a les finestres i portes. Revisar, per suposat, que les mosquiteres es troben en bones condicions.
A més a més de totes les instruccions donades abans, es important revisar els sostres, els garatges, els patis i a la fi tot allò on pugui criar la larva del mosquit. S´ha de permetre entrar a les cases al personal sanitari per avaluar l´existència de potencials vivers.
És molts important no llançar el fem al carrer, ja que pot provocar estanys d’aigua.

prevenció

 Vídeo interessant sobre la prevenció:

https://www.youtube.com/watch?v=tp8Ti8-utF8


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 15 10 ?

Replicació, traducció, ensamblatge, maduració i alliberament

Replicació i traducció:

Esquema:

Esquema.

Els flavivirus poden replicar-se en cèl·lules de aus, mamífers i mosquits. Una vegada el virus està a l’interior de la cèl·lula hoste pels mecanismes que ja coneixem, s’inicien els processos de traducció i replicació del RNA, que com sabem és monocatenari de sentit positiu. Aquest actua com un únic marc de lectura que traduix un polipèptid complet, el qual és processat en el reticle endoplasmàtic  per proteases cel·lulars i l’enzim NS3pro, que allibera de forma ordenada les tres proteïnes estructurals (C, psM/M y E) i les set no estructurals.

La replicació del RNA del DENV és un procés que no s’entén del tot, no obstant en estudis in vitro s’han detectat tres espècies de RNA denominades en funció del seu coeficient de sedimentació:

-20S: Aquestes són formes de replicació no degradables per RNAses. Estan constituïts per dues cadenes de RNA cadascuna amb polaritat contrària (negativa y positiva).  El fet de que hi haja formes intermediàries de replicació, dona a entendre que aquelles de polaritat negativa servixen com a motlle per a sintetitzar les de polaritat positiva.

-20/28S: Aquest grup inclou una sèrie de RNA diferents amb coeficients que oscil·len entre 20 i 28S, els quals es consideren hebres de sentit positiu en procés de elongació.

-40S: En aquest cas, els RNAs poden ser degradats per RNAses i pareix ser que aquest material genètic és propi de virus ensamblats, per tant aquests RNAs poden constituir, juntament amb la proteïna C, els nous virions.

Quan es dona la traducció, la proteïna immadura és guiada per les xaperones BiP, calnexina i calreticulina. Posteriorment, es produix  una organització de les proteïnes virals en la membrana del reticle endoplasmàtic, on són processades per proteases com la furina, la signalasa o la NS3Pro, per a finalement patir el plegament i la glucosilació corresponents.

Ensamblatge, maduració i alliberació:

Mitjançant tènciques de microscopia electrònica i criomicroscopia, s’ha sugerit que el procés d’ensamblatge de les partícules del DENV es dona en regions especialitzades del ER denominades membranes convolutes. En aquests espais es dona de manera simultània la traducció de proteïnes i el procés de formació del virió.

L’ensamblatge comença amb la formació de la nucleocàpside com a resultat de la interacció del RNA genòmic i la proteïna C en presència de menudes gotes de lípids. Sobre aquesta primera estructura és sobre la que es van acoblant les proteïnes prM/M i E, que estaven a la membrana del reticle. A continuació, es succeixen dues fases de maduració viral. En una primera fase les proteïnes M recobrixen les proteïnes E, conferint-li un aspecte rugós a la superfície del virus degut a que es disposen com a heterodímers. A la segona fase, aquest conjunt transita fins l’aparell de Golgi on la proteïna E rota i varia la seua conformació, generant homotrímers antiparal·lels, la qual cosa li confereix un aspecte llis a la superfície viral. Per últim, la proteasa furina hidrolitza el pèptid pr i la proteïna M, estabilitzant els homotrímers de E.

Quan el virus es alliberat, la neutralitat del pH de l’exterior induix al desprendiment del pèptid pr que continuava adhesionat, així com produix que la proteïna E adopte la conformació final que serà reconeguda per les molècules receptores de la cèl·lula diana, iniciant un nou cicle infectiu.


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 6 8 ?

Entrada del Virus, Inhibidors i Estructura genòmica

Entrada

 

L’entrada pròpiament dita del virus es donaria per endocitosis mediada per receptors gràcies a la presència de clatrina, encara que en alguns casos s’ha descrit l’entrada directa per fusió de la membrana plasmàtica amb la membrana de la cèl·lula hoste.

Hi ha factors que afavorixen l’entrada del virus en alguns casos experimentals, com el pH àcid per a la fusió de membranes o la dependència de colesterol en certs tipus cel·lulars.

 

Inhibidors

 

Hi ha tres grups d’inhibidors de l’entrada del virus del Dengue:

–        Lectines: proteïnes que bloquegen residus de sucres específics en la glicoproteïna E.

–        Inhibidors de la fusió viral: com per exemple la clorpromazina que inhibix l’entrada per endocitosi.

–        Substàncies polianianiòniques: Actuen com homòlegs estructurals del HS, bloquejant la interacció glicoproteïna- receptor. Alguns exemples són l’ heparina o els galactans extrets d’algues marines.

 

Estructura genòmica:

Ja sabem que el virus de Dengue té una única cadena de RNA  de polaritat positiva d’unes 11 KB, el qual codifica  per a una poliproteïna que dona lloc posteriorment a tres proteïnes estructurals (càpsida, membrana i envoltura) i per a set no estructurals , donant lloc a un genoma semblant a:

NH2-C-prM(M)-E-NS1-NS2a-NS2b-NS3-NS4a-NS4b-NS5-COOH

Proteïnes estructurals:

El virió madur està constituït per tres proteïnes estructurals, la proteïna de la càpsida (C), la glicoproteïna de l’envoltura (E) i la de membrana (M). Aquesta darrera es forma a partir d’un precursor, la glicoproteïna prM. Les proteïnes M i E estan associades a l’envoltura lipídica i aquesta última és la que té més importància des del punt de vista estructural i funcional, ja que d’ella depenen funcions com l’hemaglutinació (capacitat d’aglutinar eritròcits), neutralització, enllaç del virió als receptors cel·lulars i fusió endosomal a pH baix.

Proteïnes no estructurals:

Dintre de les proteïnes no estructurals (NS), NS1 té un paper important en la replicació viral a més de la capacitat per produir respostes immunitàries que poden comportar la lisi cel·Lular per l’activació del sistema del complement. NS2, és al que determina, per un mecanisme que encara no està molt clar, si el RNA genòmic replicat s’empra com a model de nous cicles o si s’empaqueta dintre d’una càpsida. NS3 està considerada com la proteasa viral encara que també té activitat helicasa i triofosfatasa. Recentment, s’ha plantejat la hipòtesi de que podria encarregar-se de generar un ambient lipídic apropiat al voltant del reticle endoplasmàtic. Aquesta tasca la realitzaria reclutant enzims cel·lulars de la via de síntesi de lípids, la qual cosa garantitza l’ensamblatge a aquest orgànul on es durà a terme la maduració. NS5 és la proteïna més conservada dels flavivirus i actua com a RNA polimenrasa  viral amb activitat metiltransferasa. Les funcions de la resta són encara desconegudes.


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 4 15 ?

Patogènia i Mètode infectiu

Patogènia

Com ja vam dir, el virus del Dengue està ocasionat per quatre varietats o tipus antigènicament diferents, pentanyents a la família Flaviridae. La transmissió del virus en la seua forma més simple implica la ingesta de sang contaminada pel virus per part del mosquit, i la picadura d’un segon hoste susceptible a ser infectat, es a dir, sa.

Fa falta un període d’incubació de 8 a 10 dies després de la ingesta de la sang contaminada, per tal que es done la replicació i la disseminació del virus dintre del mosquito abans que aquest es manifeste en la saliva i es puga donar el contagi. El fet de que el mosquito s’alimente estimula l’ovoposició de les femelles  en una o diverses ocasions durant el període d’incubació extrínseca. És per tant una oportunitat d’or per a que el virus pase, mitjançant els ous, a la següent generació de mosquit.

Mètode infectiu

Aquest virus és predominantment limfotròfic, la qual cosa significa que les cèl·lules diana són els fagòcits mononucleats. Les primeres fases de la infecció són iguals entre la febre clàssica del Dengue ,el DHF (Dengue Hemorrhagic Fever) i el DSS ( Dengue Shock Syndrome). No obstant poc després els símptomes varien. La malaltia és un procés immunopatològic depenent,  en la majoria de casos, d’una sensibilització immune prèvia. Açò es deu a que la infecció per un serotip del virus proporciona immunitat homòloga per a tota la vida, però soles protegeix transitòriament contra els altres serotipus, fent possible una infecció seqüencial.

El risc de patir la forma més severa de la malaltia és 100 vegades major després d’una primera infecció degut a un fenomen anomenat resposta augmentada mediada per anticossos (ADE) .  Els anticossos d’infeccions primàries són majoritàriament de la classe IgM i estan dirigits contra els determinants antigènics específics del virus del Dengue. Les infecciones secundàries induixen la producció d’anticossos IgG contra els antígens dels Flavivirus. El problema és que els complexos antigen-anticòs no neutralitzant ,que es formen durant aquesta segona vegada, faciliten la infecció de noves cèl·lules mononuclears, ja que els monòcits afectats es tornen objectiu dels mecanismes immunitaris propis en unir-se el complex als seus receptors de membrana per al fragment Fc de l’anticòs . En ser atacats els monòcits, alliberen mediadors químics que augmenten la permeabilitat capil·lar, activen al sistema del complement, alliberen tromboplastina i en conjunt provoquen els símptomes propis de la malaltia.

El virus DENV té dues formes de penetrar a la cèl·lula. La primera d’ elles, ja  descrita, és depenent de la presència d’anticossos perquè  la unió del complex antigen-anticòs als receptors per a Fc permet l’entrada del virus al citoplasma. La segona via és independent d’anticossos i implica la unió de la glicoproteïna E del DENV a la membrana cel·lular.

 

Els receptors cel·lulars del DENV són de naturalesa molt diversa i depenen del tipus cel·lular, la espècie i el serotipus. Hi ha nombroses proteïnes que actuen com a  receptors  com les proteïnes susceptibles a tripsina , proteïnes no identificades de pesos moleculars diversos que oscil·len entre 27 i 182 kDa, el receptor de 37 kDa/67 kDa d’ alta afinitat per laminina, el receptor de manosa, proteïnes de shock tèrmic HSP90 i HSP70 i altres. No obstant, també s’ha demostrat la participació de l’heparan sulfat (HS) com a receptor del DENV-2 en nombroses cèl·lules de mamífers.  HS és un glicosaminoglicà (GAG) present abundantment en la superfície cel·lular i en la matriu extracel·lular  de varies cèl·lules. Està constituït per cadenes de carbohidrats polianiònics formats per unitats repetitives de disacàrids, contenint àcid urònic p àcid L-idurònic i un derivat de la glucosamina variablement O-sulfatat.  Aquestes substitucions per sulfat li proporcionen molta càrrega negativa al HS.

S’ha descrit en diversos treballs que l’entrada del virus no seria directa a través de la unió amb un receptor, sinó que es donaria una unió seqüencial a diferents receptors  en successives etapes.


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 5 14 ?

Símptomes del Dengue

L ‘infecció del Dengue pot ser clínicament inaparent o pot causar una malaltia de variada intensitat.

Les manifestacions clíniques apareixen després d´un període d´incubació de entre 5 a 7 dies.

Alguns casos de Dengue poden evolucionar a formes greus en las que hi han manifestacions hemorràgiques, pèrdua de plasma degut al augment de la permeabilitat vascular… Pot comportar un quadre de shock.

Existeixen formes clíniques menys freqüents que s´associen a un òrgan en concret: encefalitis, miocarditis, afectació renal…

En poques hores un pacient por passar de tindre un quadre agut a un quadre molt grau.

Els signes d´alarma son:

– Dolor abdominal fort.

– Vòmits continus.

– Vessament serós.

– Sagnat de mucoses.

– Canvi en l´estat mental del pacient: somnolència o irritabilitat.

– Hepatomegàlia (augment patològic de la mida del fetge).

 

Les manifestacions clíniques poden dividir-se en tres etapes: etapa febril, etapa critica i l´etapa de recuperació.

Durant període on es produeix la caiguda de la febre i fins 48 hores després, es el moment en el que, amb major freqüència, els malalts poden presentar complicacions i conduir al shock per Dengue. Durant o després del chock es el moment quan es produeix amb major freqüència les grans hemorràgies.

 

Classificació del dengue:

La OMS (organització mundial de la salut) ha reconegut la classificació del dengue en:

  1. Febre del dengue (FD).
  2. Febre hemorràgica per dengue (FHD).
  3. Febre hemorràgica per dengue amb o sense síndrome de shock (SCD)

Hi ha una classificació millor en : dengue o dengue grau.

 

¿Com tractar a un pacient amb dengue?

Tractaments: repòs relatiu en llit amb aïllament de mosquits, correcta ingesta de líquids, paracetamol per a la febre, no utilitzar aspirina (pot produir hemorràgies), ni antibiòtics, ni corticoides, ni medicaments intramusculars.

 Imagen 2


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 10 4 ?

El vector

El Dengue es troba en el grup de malalties infectocontagioses virósiques, que per a la seua transmissió necessiten d´un medi biològic, anomenat vector, es tracta del mosquit Aedes aegypti. Es important saber reconèixer fàcilment aquest mosquit . Es tracta d´un insecte petit, amb ratlles fosques i blanques en la part dorsal i en les potes. Es pot trobar en zones fresques y ombries, tant en l´interior com en l´exterior de les cases.  Per el que fa la seua alimentació, la femella és hematòfaga, després de la còpula requereix sang per madurar els seus ous. Les femelles de Aedes aegypti solen picar en parts baixes de les cames de les persones, en els turmells sobretot. La seua activitat es bàsicament diürna, però pot donar-se també a la nit si hi ha multa llum.

Vector

Dons es un bon vector degut a:

  • Es molt sensible al virus del Dengue.
  • S´alimenta preferentment de sang humana.
  • La seua picadura es quasi imperceptible.

En els últims 60 anys la incidència, distribució i severitat clínica ha augmentat, això es degut al creixement demogràfic en les zones tropicals que proporciona molts hostes susceptibles, tanmateix la urbanització descontrolada on no hi ha un bon tractament dels residus i de les aigües. A mes a mes el transport aeri a permès als essers humans infectats importar el virus.

Cicle biològic del mosquit.

Te dos fases , l’aquàtica i l’aèria, es un insecte que sofreix metamorfosi.

  1. Fase aquàtica: al voltant de 7 dies, tot depèn de la temperatura.
  2. Els ous suporten la dessecació fins a un any, quan tornen a estar en contacte amb l´aigua eclosionen.
  3. El període de larva compren quatre graus evolutius: el primer, el segon, el tercer i el quart. El temps aproximat per al pas d´un grau al altre es de 48 hores.
  4. Estadi de pupa (crislida) correspon a l´última etapa de maduració de la fase aquàtica.
  5. Una vegada el mosquit a emergit del aigua, s´alimenta per primera vegada entre les 20 i les 72 hores següents.

dengue

A partir de la succió de sang infectada d´un malalt de dengue, el Aedes aegypti mantindrà la seua capacitat infectiva durant tota la seua vida. , produint-se la màxima càrrega viral entre la 3ª o la 4ª setmana posterior a eixa ingesta. El virus es multiplica en les cèl·lules del estómac, a continuació pesarà a l’hemolimfa e evadeix les glàndules salivars, en posteriors picadures l´insecte inocularà el virus durant i mitjançant d’injecció de saliva que efectuarà amb propòsits anticoagulants, anestèsics i vasodilatadors.

Vídeo on s´explica el cicle vital del insecte i com actua el virus al seu interior:

http://www.youtube.com/watch?v=y6sAkdq9vy4


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 5 8 ?

Història del Dengue

El terme “Dengue” prové dels  esclaus  africans que van anomenar la malaltia com “dinga” o “dyenga”, homònim de Swahii “Ki denga Pepo”, que en castellà significa “atac repentí” que es manifestava com rampes provocades per esperits malignes. El terme Dengue s’origina en América durant les epidèmies en el Carib (1827-1828)

La primera cita  que va ser registrada sobre el Dengue es troba en una enciclopèdia mèdica xinesa publicada durant el 265 a 420 D.C (Dinastia Chin). Aquesta va ser formalment editada l’any 610 D.C en la Dinastia Tang i novament va ser publicada  durant la Dinastia Song del nord l’any 992.  En aquesta última  es descriu un “aigua enverinada” associada a insectes voladors que provocava febres altes i dolor en  diferents parts del cos.

Després de quasi set segles, es van donar casos similars en les Guaianes Franceses i Panamà en els anys 1635 i 1699 respectivament. Un segle més endavant van sorgir diversos casos en el Caire, Filadelfia, Sevilla i moltes altres ciutats. Aleshores, es va suggerir la possibilitat de una pandèmia, donant-se el primer registre històric de la disseminació de una malaltia semblant al dengue en 1788.

L’any 1789 el Dr. Benjamín Rush, un metge de renom d’Estats Units  va ser qui va proposar el terme “febre trenca ossos” pels símptomes de miàlgies (dolors musculars) i artràlgies (dolor d’articulacions).

Respecte a l’evolució del virus i la seva transmissió mitjançant  un mosquit  podem dir que van ser descobertes en el segle XX (1906-1907) en gran part,  per la investigació duta a terme pels científics John Burton Cleland i Joseph Frankling Siler.

A partir d’aquestes investigacions es va suposar que el Dengue es va començar a estendre per diferents parts del món degut al gran auge de la marina mercant i la creixent migració poblacional. El vector, i amb ell el virus, es van establir majoritàriament en les ciutats portuàries (com ja vam dir, els llocs urbanitzats creen condicions ideals per a que el vector habite). Es creu que durant els viatges marítims els mosquits es mantenien vius als depòsits d’aigua de les bodegues dels vaixells.

D’altra banda, la marcada expansió del Dengue abans i després de la Segon Guerra Mundial va ser molt acusada, arribant a considerar-se com una malaltia a nivell global. Aquest conflicte junt al flux poblacional que comporta,  van permetre que els diferents serotipus  del virus s’estengueren en noves àrees geogràfiques convertint-se d’aquesta manera en una malaltia emergent molt preocupant avui en dia.


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 9 11 ?

Distribució geogràfica i morts

El DENV és un dels virus emergents més importants d’avui en dia. Està reconegut com una gran amenaça per a un alt percentatge de la població mundial. Estadístiques realitzades als últims anys han permès estimar uns 50-100 milions de casos de la febre del dengue i uns 250.000-500.000 de la febre hemorràgica del dengue o síndrome  del xoc per dengue.

.

Al voltant d’un 70% és la càrrega de mortalitat que produeix el DENV. Aquesta es concentra en major part en Àsia Suboriental i en la zona del Pacífic Occidental així com en América Llatina i en diverses zones del Carib. Per contra, dins del marge de clima tropical veiem que  hi ha menys casos diagnosticats en Àfrica  i el Mediterrani Oriental.

Distribució geogràfica del DENV

Si ens fixem on actua el mosquit Aedes aegypti (vector) podem veure també on es produeixen el major nombre de casos de mortalitat. Aquest organisme es caracteritza per tenir preferència pels climes càlids  (15-40 °C) i amb nivells de precipitació moderats i alts, on just es crea el ambient idoni per a la seva reproducció. A més a més, aquest vector està adaptat a llocs urbanitzats ja que és poc freqüent ubicar-lo en zones amb molta vegetació així com en altituds superiors a 4.000 m. Aquestes preferències fan que estigui ben adaptat a ambients  urbans on hi ha una alta taxa poblacional.

Com a curiositat, parlarem breument d’un recurs innovador. Existeix una font d’informació interactiva de la distribució geoespacial del DENV anomenada “DengueMap”. Com bé diu a la pàgina oficial, aquest mapa pot ser utilitzat com una guia per avaluar el risc de transmissió del virus del dengue arreu del món. Ací us deixem l’enllaç corresponent a la web: http://www.healthmap.org/dengue/es/

DengueMap

 


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 11 8 ?

Etiologia

El virus del dengue (DENV) pertany al gènere Flavivirus, dintre de la família Flaviviridae. DENV és un arbovirus el qual es caracteritza per ser transmès per vectors com els artròpodes hematòfags com ara bé mosquits i paparres.

Existeixen quatre serotipus  (categoria en la que es classifiquen els virus segons la seva reacció en presència de sèrum que conté anticossos específics) d’ aquest virus: DEN-1, DEN-2, DEN-3 i DEN-4 cadascun dels quals presenta diferències en la composició del genoma i dels antígens de superfície.

Per crear aquestes filogènies amb el mètode de «Neighbor joining» es van considerar regions conservades dels gens que codifiquen per als enzims helicasa i RNA polimerasa. Les seqüències traduïdes d´aminoàcids es van aliniar amb el programa CrustalW.

D’altra banda, segons la Classificació de Baltimore,  la qual distingeix els virus en set grups fonamentals en funció de la base química del genoma i del mecanisme de producció de RNAm, podem dir què DENV  està inclòs en el Grup IV el qual fa referència a un virus  de RNA monocatenari positiu (ssRNA+).


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 9 9 ?
Older Posts »